La sèptima

el rapte d'Europa

2011-12-06T07:39:00.000-08:00

Llibertat guiant al poble (versió freestyle)

2011-11-27T13:07:00.000-08:00

They Shoot Music, la Blogothèque vienesa

2011-11-21T15:17:00.000-08:00

La moda Blogothèque ho peta. Això dels concerts per emportar, ubicats en espais inhòspits, insòlits, imprevisibles i bla bla bla és moda des de fa temps, però avui m'ha fet gràcia descobrir el que vindria a ser la seva versió vienesa (i bastant més cutre, per cert). La web es diu They Shoot Music i, tot i que la qualitat dels videos deixa bastant que desitjar, són divertits de veure perquè tots estan gravats a Viena, ciutat que provisionalment m'acull i m'estima amb la seva fredor imperial. És entretingut d'anar mirant i buscar els pocs racons coneguts i trepitjats!

De moment, he trobat un video dels Pains a l'estació de Praterstern, al costat de casa com aquell qui diu!

metàfora simple per a present complex

2011-11-16T12:40:00.000-08:00

el futur inmediat fa olor a resclòs, a naftalina. hi ha qui encara creu i compra i confia i espera mentre el sostre se’ns cau a sobre i ens neguem a acceptar l’evident: que això s’acaba, the party is over. ja podem malgastar forces a reconstruïr parets, arreglar façanes, tapar humitats... la casa es cau. i els habitants rancis d’aquesta casa morta, corcats de ràbia i obstinació, llancen pedres als emprenedors, als visionaris que més allà dels vidres bruts d’avaricia i por, ideen una nova arquitectura, no tan impossible i, sobretot, urgent. perquè la mandra de sortir i empendre un punt i principi ens arrosegarà amb la runa d’un palau vell. serem la cendra, el record d’un passat que va ser fum per a crèduls. demà és ara i després ja és massa tard.

un señor es llepa el bigoti i diu que salvarà el país. menteix, creieu-me, menteix.

esperança?

2011-11-13T08:47:00.000-08:00

«El valor de un texto bien podría medirse por lo que desencadena en quien lo lee. Los libros mejores, los mejores ensayos y artículos, los más eficaces poemas y canciones no pueden ser leídos o escuchados impunemente. La literatura que se dirige a las consciencias, actúa sobre ellas, y cuando la acompañan la intención, el talento y la suerte, dispara en ellas los gatillos de la imaginación y la voluntad de cambio. En la estructura social de la mentira, revelar la realidad implica denunciarla; y se llega más allá cuando el lector cambia un poquito a través de la lectura. Un libro no cambia el mundo, se dice, y es verdad. Pero ¿qué lo cambia? Un proceso, acelerado o lento, según el caso; siempre incesante y de mil dimensiones simultáneas: la palabra escrita es una de ellas y no una mera rueda auxiliar. Negar toda literatura que no sea de emergencia constituye, creo, un error tan grave como el desprecio a las formas de expresión literaria que escapan a los limites del libro o que no figuran en los altares de la cultura académica»

«Diez errores o mentiras frecuentes sobre literatura y cultura en América Latina», Eduardo Galeano (1980)

Herbst

2011-11-11T10:26:00.000-08:00

un dilluns no t’avisa i cauen totes les fulles. fulles que et posen malalta de temps i feliç de res. feliç pel plaer de trencar la seva quietud freda i estrangera. feliç d’enfonsar-te sota les mantes del temps mort, enmig d’un caos de no sé què faré que t’asetja cada nit. somiar un viatge en tres dimensions, ser omnipresent, teletransportable, universal. ser paraules que algú escolta o el silenci que es fa de cop. ser mil minuts de temps afegit en els millors moments i deixar-se anar al buit, al no-res. com una fulla. com tantes fulles.

jeroglífic #15 com està el près?

2011-06-16T05:02:00.000-07:00

jeroglífic #14 on és el drac? dins...

2011-06-09T09:13:00.000-07:00

Jarvis Dalmau

2011-05-30T11:31:00.000-07:00

La Competència: el programa de la common people.

tal dia farà un any...

2011-05-20T07:39:00.000-07:00

Buscava avui a l'arxiu del blog una entrada que vaig escriure ja fa temps sota el títol "Diguem-ne manifest". Per sorpresa meva, he descobert que això va ser, precisament, el 20 de maig del 2010. Allà hi deia:

Ni cosmovisions, ni manifestos, ni revolucions, ni postguerres, ni avantguardes, ni woodstocks, ni movidas, ni beat generations, ni generations X, ni generations Z, ni K, ni Q, ni J... Ens desacrediten per totes bandes i després som nosaltres els que anem de! Vosaltres que no heu viscut, vosaltres que no heu vist, vosaltres que no sabeu, vosaltres colla de desagraïts que mai res de res. Doncs sí NOSALTRES, definibles única i exclusivament per la via negativa, nosaltres que som tot el que no som perquè ho van ser els altres; nosaltres, els antiromàntics del consum fàcil; generació Google, Facebook, Spotify; generació fast food; generació araiaquí; multilingües, multicultis, multitot, però individualistes, egoistes, culpables i llibertins. Som els fills dels que han tocat sostre i ara cauen en picat. Adéu al somni... i ara què? què hem de fer? Si ens sobren responsabilitats però ens falta la confiança.

M'alegra poder dir que, un any més tard, les coses han començat a canviar. Sembla que per fi hem près consciència i, no només això, sinó que hem estat prou valents per sortir al carrer i cridar fort. La història ens ha ensenyat a deslegitimar les accions de protesta i a esgrimir tota mena d'arguments escèptics que ens permetessin quedar-nos a casa aixecant la cella amb la consciència tranquil·la. Però ja n'hi ha prou. Amb això no vull dir que haguem de deixar de ser crítics i sumar-nos a les iniciatives ciutadanes a cegues. Al contrari, el que convé ara és participar i parlar, arriscar-nos a dir la nostra. Ja n'hi ha prou de deixar passar trens perquè no sabem on ens han de portar. Si creiem en la democràcia el primer pas és manifestar-nos i no deixar que siguin altres els que decideixin per nosaltres. I tant imprescindible és manifestar-se com aprendre a escoltar, considerar aquelles opinions que divergeixen de les nostres i dialogar-hi. Les paraules només seran útils si persistim, si no ens rendim i si sabem tenir paciència, perquè els canvis, si es fan bé, requereixen esforç i temps. Tots som responsables del nostre futur. On s'acaba el silenci comença el canvi. Et quedes a casa o tens quelcom a dir?

jónsi, un homo apm

2011-05-09T11:25:00.000-07:00

És l'Homo APM el cantant de Sigur Ros?

Perdoneu, pero algú ho havia de dir.

(fa tres mesos que no escric i no tenia res millor a dir. ho sento)

plaers del gris

2011-03-02T15:12:00.000-08:00

tenir talent, tenir èxit o tenir sort. seguir vivint els petits plaers trivials, omplir-nos la boca de carpe diems i mentrestant, en secret, esperar l’adveniment messiànic que ha de redimir la nostra mediocritat. estudiar una carrera de lletres, fer gala d’un carisme consensuat i asèptic, tenir un blog, ser pedants, vendre fum, opinar opinions opinades i tergiversarles per semblar genuí. escriure cada dia i dir sempre el mateix. versionar l’apocalipsi, cantar metòdicament les misèries humanes i refugiar-se pomposament en els vicis d’un model tant gastat i ranci com comfortable. revolcar-nos en la merda aliena per alimentar els nostres egos pudents, transgredir la transgressió fent cara de pal, mentir-nos davant del mirall i estimar-nos amb un amor idiotitzant i crèdul.

fractura

2011-02-12T07:09:00.000-08:00

foto: split house, Gordon Matta-Clark

de dalt de tot d’un cim d’inconseqüències, caure en picat. tornar d’un viatge a llocs que mai van existir. a peu. travessar deserts inventats, paratges de fum. conversar sense esma amb aquells que habiten el revers dels miralls, buscant respostes a preguntes que no tenen sentit. callar a temps i salvar-se, fugir d’un bombardeig d’axiomes, premises i condicions. slalom pel llom de les millors ficcions. imbècil. – què faré jo ara? – tens una esquerda al pit que ja t’arriba a la cuixa, ho veus? deixaré anar les visceres i em cosiré de nou, pensa, i ningú sap que el desert és a dins, que abans allà era un regne de possibles i ara res. ara merda i misèria i por de dir a la cara hi tinc dos ulls. sí, ja ho sé, fa mal admetre que el camí és compartit. que som molts, potser masses, els que fugim de fugir, els que ens quedem quiets, astorats, inherts. i la casa se’ns trenca i ja no ens queda res.

creuades versió 2.0

2011-02-08T13:59:00.000-08:00

Tot just fa uns mesos parlava aquí mateix de la obra del fotògraf i videoartista homosexual David Wojnarowicz. Doncs bé, aquest matí llegeixo El País i m'hi trobo això. A grans trets: Penny Starr, membre d'una organització conservadora nord-americana, aconsegueix gracies a una eficaç acció demagògica en xarxa, fer retirar el video A fire in my belly de Wojnarowicz de l'exposició Hide/Seek: Difference and Desire in American Portraiture, a la National Portrait Gallery de Washington DC. Per què? per anti-cristiana, obscena i heretge. Tal qual. Segle XXI senyors, segle XXI!

nivells de lectura

2011-02-02T15:53:00.000-08:00

jo només menteixo quan dic la veritat

8:57:04

2011-01-27T15:47:00.000-08:00

- en què penses?

no esperava resposta i el vent picava fort contra la finestra, fent sonar les frontisses amb una impaciència urgent, com si volgués entrar per endur-se qualsevol vestigi de veritat. el desxiframent d’un mutisme críptic havia esdevingut un exercici quotidià i una prova d’estabilitat. amor era un concepte desproveït de sentit o, com a mínim, poc precís. mentrestant, el sol anava conquerint el temps en metres quadrats de llum i silenci. tot s’acabava, com cada matí, però el despertador sonaria uns minuts després anunciant la victoria efímera de la voluntat contra el sentit comú i aleshores ell diria

- no res

un sabio catalán:

2011-01-23T03:30:00.000-08:00

              «Aturdido por dos nostalgias enfrentadas como dos espejos, perdió su maravilloso sentido de la irrealidad, hasta que terminó por recomendarles a todos que se fueran de Macondo, que olvidaran cuanto él les había enseñado del mundo y del corazón humano, que se cagaran en Horacio, y que en cualquier lugar en que estuvieran recordaran siempre que el pasado era mentira, que la memoria no tenía caminos de regreso, que toda primavera antigua era irrecuperable, y que el amor más desatinado y tenaz era de todos modos una verdad efímera» 

Cien años de soledad - Gabriel Garcia Márquez 

ídem

2011-01-16T12:36:00.000-08:00

Quan baixa les escales al matí, respira l’olor de detergent que desprenen les primeres hores del dia i recorda vagament els detalls d’alguns projectes nocturns que no ha escrit. Al metro la lectura s’empassa minuts i estacions i la fa presonera d’un solipsisme estrany, borrós i tèrbol. Arriba sempre tard perquè s’adorm en un laberint de miralls i desperta de cop dins una corrent d’horaris que marquen les seves constants vitals. La vida l’ha feta una mica més gris. Té un esperit opac i trist i la respiració congestionada per l’embaf d’un desinfectant emocional que pren amb el cafè del matí. Al vespre, quan torna a casa, les hores passades vomiten el pes d’uns silencis arrossegats i lents que la van allunyant del món amb una subtilesa letal. La condemna definitiva estableix les bases per a un duel Jo-món que tindrà lloc a mil quilòmetres de distància, quan ja no quedi ningú, quan des de la torre de les esperances i els records, les ferides imaginàries segueixin supurant literatures i altres ficcions. Quan ja és fosc mira de passada la finestra i s’enganxa l’ull dret al no res. Plora amb l’esquerre i es perd en els llençols, buscant refugi en els últims minuts de descens abans de desaparèixer. Aleshores s’apaga i no dorm.

beneficio de la duda

2011-01-02T10:45:00.000-08:00

començar l’any amb nueva vulcano com a catàleg d’aforismes: moure genoll, buidar gots i cantar per fer ambient. una lleugera afonia ens recordava la nit anterior i l’any que ja no veurem més. allò de evolucionar és un placer no podia ser més adequat per tancar una gira i començar un any. ben mirat, ja va bé que algú altre ho digui per nosaltres, el préstec de paraules és un gran negoci. aquest cop el canvi no és metafòric ni res d’això, aquest cop és real i inminent. i vivan las cosas y las casas que no hay que explicar perquè ja toca assumir el risc de les pròpies decisions. que molt bé però ja n’hi ha prou. el deute amb el futur encara està per determinar, algunes coses no es poden evitar i la responsabilitat és relativa. serà necessari revisar alguns aspectes presents i tornar-hi des de la distància. els grans deutes són emocionals. te debo un baile y no una explicación, que cantaven ahir. la pràctica és un tràmit i ara sí, ara toca progressar: gracies per tot però jo me’n vaig. me n’he d’anar. fins aviat i qui sap com serà.

divendres

2010-12-31T05:50:00.000-08:00

qui any empeny dia passa i potser és la percepció d'un global massa dispers la que a vegades ens fa perdre el nord de la rutina el sentit comú de les coses tal i com han de ser com s'han de fer com s'han d'entendre i com s'han d'interpretar seguint els tractats d'hermenèutica de l'error gaudint l'art de no dir res i fugint a última hora amb les llums de nadal com a fil conductor o com a sortida d'emergència d'un any vell a un any nou que si no ens perdríem entre tanta tonteria i tanta lletra banal i buida significats significants gintònics que han de canviar el món convivències que l'espatllen decisions que ens fan por apunts per a un melodrama notes al peu d'una cançó frases cèlebres d'aquell llibre que no he acabat de llegir i penso que el temps és això els anys són això sumar sumar i sumar ficar la pota tenir minuts de glòria trobar perdre pensar intentar fugir dels tòpics i acabar fent escudelles com aquesta que ara podeu llegir que no diu res però diu una mica de tot el que ha estat i menys del que serà és un tot un enllaç perquè al 2011 ja no es duran les comes el que es portarà són els punts punts de veritat punts ferms contundents definitius punts i apart un reset i moltes moltes vitamines perquè això acaba de començar.

idea en tràmits

2010-12-27T14:47:00.000-08:00

It's a brand new era

2010-12-23T14:15:00.000-08:00

Els russos decimonònics no en sabien pas gaire més que nosaltres de la vida. Ells tenien do de ploma, més voluntat i menys feina feta a les esquenes. El que a nosaltres ens sobra és un segle, una colla d’anys agrupats en dècades que se’ns han enganxat a la punta de la llengua i ja no ens deixen dir res. Ni callar és original. I què se’n fa dels segles passats? Són reutilitzables o matèria orgànica? Se’n pot fer adob dels segles? Podríem fer un conreu d’anys nous a base d’anys vells i potser en sortiria una magnífica collita d’experiència. És clar que, per això ja no tenim paciència. Els adobs químics són molt més eficaços per a un bon cultiu del progrés. Aquells russos no ho sabien això, ells s’amoïnaven per un sarao revolucionari que ja no recorda ningú i uns valors universals que ja no s’aguanten per enlloc. Nosaltres som més de l’anar fent i el pensar breu. T’aixeques un matí i és Nadal, t’aixequés el dia següent i ja és l’any vinent. Aleshores et toca pensar en la persona que et promets ser els 365 dies que tens per davant. I res d’adobs, ni cultius, ni collites d’experiència; et promets ser un producte envasat de primera marca, certificat de qualitat, atractiu al consumidor. Caduca el 01/01/12. I així sempre, endavant, hipnotitzats. Però el dia u pot ser un gran dia. I el dos, i el tres també. Ja ho deia en Serrat, no sé si m’explico. A tots ens fa patir que demà sigui demà i l’ahir és aigua passada. Tots tenim les nostres angoixes. A Tolstói l’angoixava no trobar la Veritat; a mi, m’angoixa que ja ningú llegeixi els qui van jugar a buscar-la.

loop

2010-12-12T13:54:00.000-08:00

Parlàvem de la nostra generació en un restaurant libanès. Després vam beure molta cervesa i ja no sé. L'endemà, així com a concepte extens, ens semblava motiu suficient per a seguir enumerant despropòsits. Jo t'havia de dir moltes coses, m'havia preparat el discurs del segle però ja no em venia de gust. En algun moment em van venir ganes de fugir corrents, de no trucar-te mai més, de no tornar-te a veure. Després m'escoltaves i jo m'anul·lava per dins en frenètiques comparacions, em feia petita i volia odiar-te. Deia coses que no creia. Defensava arguments en els que no confiava. Volia deixar de pensar a qualsevol preu. Que deixéssim de parlar tant, que deixessis de mirar-me d'aquella manera teva, tan ambigua. Que si havia de ser que fos. Follem, va! O és que això no és pot dir? Doncs no, tot tan mental, tan lúcid, tan important, que vam deixar passar el temps com si no fóssim ni tu, ni jo, sinó «els altres». I ara què ens queda? Un món que s’ensorra si no en parlem i dues voluntats que ja no es troben perquè van malgastar la seva gran oportunitat. Encara ho crec, però no faig res. Jo mai faig res. Jo només penso, i callo.

La il·lustració de Troche

Ser condicional

2010-11-29T01:28:00.000-08:00

Si pogués opinar, si tingués una idea per vendre o un objectiu clar. Si no em pesés tant un passat no resolt ni m’obsessionés tant un futur que el present em desfigura. Si fossin meves les grans paraules d’altres. Si no em sentís paella d’una tradició fritanga que put a ranci i a refregit. Si pogués llegir La Vida en un vers, veure-la en un fotograma o escoltar-la en una cançó. Si no patís bulímia intel·lectual. Si pogués comprendre que les xarxes són un engany de miralls, que els humans seguim sent humans, que seguim picant com vaques cegues contra abeuradors d’ignorància i ho compensem amb circumloquis, discursos, assajos i mentides piadoses per no admetre que el que fem no té sentit, que ja fa anys que hem perdut el fil. Si pogués creure’m i creure o perdre la confiança del tot. Si pogués dir NO i callar per sempre. Només si fos així, si pogués enviar-ho tot a la merda, faria les maletes avui mateix i deixaria, per sempre, d’idolatrar FARSANTS.

planetes mirall

2010-11-13T13:18:00.000-08:00

“Sortim cap al cosmos, preparats per a tot, és a dir, per a la soledat, la lluita, la fatiga i la mort. Evitem dir-ho, per pudor, però en alguns moments pensem molt bé en nosaltres mateixos. I malgrat això, ben mirat, el nostre fervor és pura simulació. No volem conquistar el cosmos, només volem estendre la Terra fins als límits del cosmos. Per nosaltres, un planeta és àrid com el Sàhara, l’altre tropical com l’Amazònia. Som humanitaris i caballerosos; no volem sotmetre altres races, volem simplement transmetre’ls els nostres valors i apoderar-nos a canvi d’un patrimoni aliè. Ens considerem els cavallers del Sant-Contacte. És una altra mentida. No busquem cap altra cosa sinó humans, no necessitem altres móns, necessitem miralls. No sabem què fer amb els altres móns. Amb un sol món, el nostre món, en tenim prou. Però no ens agrada tal com és. Busquem una imatge ideal del nostre propi món. Partim e cerca d’un planeta, d’una civilització superior a la nostra; però desenvolupada d’acord amb un prototipus: el nostre passat primitiu. D’altra banda, hi ha en nosaltres alguna cosa que rebutgem; ens defensem contra allò, i malgrat tot subsisteix; no deixem la Terra en un estat d’inocència primitiva, no és només una estàtua d’Home-Heroi la que parteix en vol. Hem vingut aquí tal com som en realitat, i quan l’altre cara ens ensenya la realitat, aquella part de la realitat que preferim passar en silenci, ja no hi estem d’acord.”

Solaris – Stanislaw Lem

AMÉN.

jeroglífic #13 d'una òpera de Mozart

2010-11-01T01:45:00.000-07:00

La Nit H

2010-10-28T11:40:00.000-07:00

La Revista Hac d'Hac també organitza festes

i en fa propaganda fins a la sacietat.

tinc por #6

2010-10-19T12:39:00.000-07:00

jeroglífic #12: A Barcelona no hi ha carrers com la...

2010-10-08T06:16:00.000-07:00

aquest és molt rebuscat, una pista: Nova York.

qualsevol matí

2010-09-29T15:08:00.000-07:00

esmorzar cafè en terrasses alienes

que plogui  

damunt les culleres

i jo m’eixugui els mocs

del fred d’imaginar-nos

més enllà d’aquell llit.

carnavals literaris vs. middle class

2010-09-26T12:33:00.000-07:00

que en pensaria Ignatius J.Reilly de Brueghel? 

No sé fins a quin punt pot haver estat Eduardo Mendoza influenciat  per l’obra de John Kennedy Toole, però després de llegir La conjura de los necios, he recordat la seva delirant Aventura de un tocador de señoras. En ambdós casos parlem d’obres quixotesques i esperpèntiques protagonitzades per dos personatges que, salvant les distancies, coincideixen en autoafirmar-se en la seva condició d’outsiders; dos anti-herois en l’ardua missió de combatre —o fugir de— les perversions de la classe mitja, els burgesos de pandereta, les forces de l’ordre públic i una fauna diversa de poderosos i desgraciats.

Amb tot això, Mendoza i Kennedy Toole aconsegueixen dues sàtires de la Barcelona pre-olímpica i del Nova Orleans dels seixanta, respectivament, que posen de manifest els punts febles d’ambdues societats: prostitució, barris decadents, lluita pels drets cívils, corrupció política i empresarial i etc. etc. Les similituds no van gaire més enllà. De fet tampoc he descobert la sopa d’all, tenint en compte que els marginats són, per norma general, els grans protagonistes de la literatura. De totes maneres, llegint els dos fragments a continuació, la proximitat no deixa de semblar-me raonable. El que diu el protagonista de Mendoza de si mateix ho podria haver dit, tranquil·lament, l’amic Ignatius J.Reilly —que té la paraula més avall. O no?

Yo no pertenezco a ningún estrato social. Que no soy rico, a la vista está, pero tampoco soy un indigente ni un proletario ni un estoico miembro de la quejumbrosa clase media. Por derecho de nacimiento pertenezco a lo que se suele denominar la purria. Somos un grupo numeroso, discreto, muy firme en nuestra falta de convicciones. Con nuestro trabajo callado y constante contribuimos al estancamiento de la sociedad, los grandes cambios históricos nos resbalan, no queremos figurar y no aspiramos al reconocimiento ni al respeto de nuestros superiores, ni siquiera al de nuestros iguales. No poseemos rasgos distintivos, somos expertos en el arte de la rutina y la chapuza. Y si bien estamos dispuestos a afrontar riesgos y penas por resolver nuestras mezquinas necesidades y para seguir los dictados de nuestros instintos, resistimos bien las tentaciones del demonio, del mundo y de la lógica. En resumen, queremos que nos dejen en paz.

La aventura del tocador de señoras – Eduardo Mendoza

Siempre he sentido, en cierto modo, una especie de afinidad con la gente de color, porque su situación es igual a la mía: nos hallamos fuera del círculo de la sociedad norteamericana. Mi exilio es voluntario, por supuesto. Es evidente, sin embargo, que muchos negros desean convertirse en miembros activos de la clase media norteamericana. La verdad es que no puedo entender por qué. He de admitir que este deseo suyo me lleva a poner en entredicho sus juicios de valor. Pero si quieren integrarse en la burgesía, no es asunto mío, en realidad. Pueden ratificar si quieren su propia condenación. Yo, personalmente, protestaria con todas mis fuerzas si sospechase que alguien intentaba auparme a la clase media. Lucharia contra el individuo descarriado que intentase auparme, desde luego. La lucha tomaría la forma de manifestaciones de protesta con los carteles y pancartas tradicionales que, en este caso, dirían: «Muera la clase media», «Abajo la clase media». No me importaría tampoco lanzar uno o dos cócteles molotov. Además evitaria meticulosamente sentarme junto a miembros de la clase media en restaurantes y en transportes públicos, manteniendo incólumes la honradez y la grandeza intrínsecas de mi ser. Si un blanco de clase media fuera lo bastante suicida como para sentarse a mi lado, imagino que le golpearia sonoramente en la cabeza y en los hombros con una manaza, arrojando, con suma destreza, uno de mis cócteles molotov a un autobús en marcha atiborrado de blancos de clase media con al otra. Aunque el asedio durase un mes, o un año, estoy seguro que al final me dejarían todos en paz, una vez evaluado el total de carniceria y destrucción de propiedad

La conjura de los necios – John Kennedy Toole

conjugar voluntats

2010-09-24T19:35:00.000-07:00

jo vull 

voler creure

que no vull.

que tu creguis

que no vull

però que vulguis.

i vull

poder dir

que no,

que jo no vull,

però voler

sense voler

i saber

que no vols

que mai voldrem

que potser voldries

que no puc voler

i que sí

que vull.

jeroglífic #11 si no plou podrem estendre...

2010-09-12T12:18:00.000-07:00

tupper ''

2010-09-11T04:21:00.000-07:00

DESPRÉS voldré dir-te

que-no-saps-com,

però sempre és tard

si vols

i aviat

si pots.

ARA

que ja no crec

no quadren els minuts

i el descompte

és terra de ningú.

Wojnarowicz - Rimbaud

2010-09-10T01:09:00.000-07:00

¿A caso no tuve una vez una juventud amable, heroica, fabulosa, digna de ser escrita en hojas de oro? —¡Demasiada suerte! ¿A causa de qué crimen, de qué error merezco mi debilidad actual? Vosotros que afirmáis que hay animales que sollozan de pena, enfermos que desesperan, muertos que tienen malos sueños, intentad contar mi caída y mi letargo. Porque yo ya no consigo expresarme sino como el mendigo con sus continuos Pater y Ave María. ¡Ya no sé hablar!

Una temporada en el infierno - Arthur Rimbaud

David Wojnarowicz és un dels molts artistes sorgits de la “merda” de l’East Side, Manhattan, a finals dels setanta: paratge d’homosexuals, ruïnes, sexe, heroïna i SIDA a punta pala. No és casual que la cara escollida per aquesta sèrie de fotos alter-ego sigui la d’Arthur Rimbaud. Això ho vaig veure aquesta setmana a l’expo Manhattan, uso mixto de Madrid i crec que aquesta és una de les series que més em va agradar/impactar. Aquí queda.

mishimes #3 la tarda esclata

2010-08-30T11:42:00.000-07:00

breviari

2010-08-27T08:35:00.000-07:00

les dones

que t'estimen

em miren més

que tu

ser pigment

2010-08-20T02:47:00.000-07:00

Anish Kapoor

Fer-se veure per contrast, tres paraules contra el blanc impertinent de quatre parets que són els límits d’una tarda i marquen les regles del joc. Destacar, com la piga estratègica que ha d’indicar un camí sense retorn, d’arrepentiment i negacions. Els minuts, un pintallavis boig i la ploma estilogràfica damunt dels llençols blancs, perdent-se a sí mateixa sense que ningú s’interessi en prendre acta de l’assumpte, fins que ja és massa tard i ELS FETS, escampats de qualsevol manera en un toll de silencis i incomoditats busquen un punt de fuga imprecís, una taca informe de confusió on refugiar-se, fondre's, desaparèixer: ser pigment o morir en l’intent.

jeroglífic #10 no ho deixis escapar, és una...

2010-08-18T10:30:00.000-07:00

jeroglífic #9 existeix la... ?

2010-08-14T00:30:00.000-07:00

la solució aquí

and the world goes dancing

2010-08-09T02:42:00.000-07:00

Abans em divertien les nits llargues, sobretot quan acababem pujant dalt de tot de la ciutat, deixant-nos la pell de les cames muntanya amunt i tu perdies la xancleta muntanya avall i rodolàvem per no trobar-la mai més i seguiem rodolant avall dins d’un niu de conills, un niu de serps, un niu de talps, un niu de formigues, perduts entre branques i matolls, atrapats al centre de la terra, en un abisme infinit d’histories passades que no ens importaven, que ja no recordàvem, que comentàvem de passada, per inèrcia, perquè les paraules ens relliscaven de la boca i ens feien un nus a la llengua i de les llengües un nus que semblava que no podriem desfer ni volent, terra avall, el centre del centre, com dos cucs cecs i perduts de tot, deixàvem passar les hores eternes i humides fins que ens faltava l’aire i no podiem respirar i tornàvem a la superfície seguits d’un excèrcit de conills, serps, talps i formigues que ens adoraven, despentinats, amb la roba rebregada i les parpelles que ens pesaven perquè ens feia mal el sol i la vida i ploràvem quan els animals ens abandonaven i ens deixaven sols, els dos, tant Tu i Jo que a mi se’m removia l'estómac i a tu et venia el mareig i miraves el teu peu descalç, sense xancleta i aleshores semblava important, greu i trist pensar que l’endemà un nen la trobaria tot jugant entre les males herbes i la portaria a sa mare com un tresor que ella despreciaria, tira això nen, sense saber que sí, que era un tresor de valor incalculable, el vestigi últim d’aquells ulls verds amb lleganyes que ara s’assequen en pantalles i oficines i factures, esclaus dels ulls d’un altre que ni estimen ni es deixen estimar.

Angost

2010-08-06T01:01:00.001-07:00

l'estiu pot brillar dels teus pits

A l’agost no passa res. Et lleves, esmorzes, i resulta que un exèrcit de núvols grisos  se t’ha plantat a la porta com dient: guapa, tu d’aquí no surts. D’acord, la pluja l’acceptem, però com que a l’agost no passa res, ploure ploure, tampoc plou; vull dir que no plou de veritat, com tampoc fa sol de veritat, ni fred de veritat, ni calor de veritat, etc. Resulta, a més, que sí, que estàs de vacances i tal, però vas cada dia a la biblioteca perquè tens un setembre amb frac que t’espera, per imbècil,  per pensar que a l’estiu et sobrarien les hores i les ganes i la voluntat. Ah, pobre mortal! Les hores segueixen sent tant o més improductives, el «ja ho faré demà» es multiplica per deu i a sobre estàs feta caldo per culpa dels putos aires acondicionats a 2ºC pensats únicament per a funcionaries menopàusiques amb fogots. 

Bé, i a part d’això, resulta que la meitat del teu barri es cau, vaja, que el tiren a terra, llei de vida, higiène urbana i tota la pesca; però la qüestió és que quan agafes el metro cada dia, el panorama és desolador, tristot, apocalíptic i, de nit, els solars clamen a crits «por favor, haga usted aquí su violación». En qualsevol cas, com que tu ets artista i tens un blog, penses: hòstia! Decadència! La ciutat! La fantasmagoria! Les ruïnes de la història! Baudelaire, les putes, les drogues i babejes plena de delit i revises aquells aforismes de Benjamin i et dius, oh, avui escriuré alguna cosa al blog. Gran error. Fa setmanes que del teclat només surten collonades, textos a mitges com l’agost que és un mes a mitges, que no passa res perquè, de fet, passa tot el que ja ha passat i el que passarà i se’t barreja entre els apunts i et trenca els parentèsis, els pactes signats, les causes justes, l’orde còsmic... tot a prendre pel sac i tu allà, caòtica en el caos, escrivint sempre el mateix i fent el paripé per matar el temps, a manca d’idees, plans de fuga o altres plans B.

"there is a light that never goes out"

2010-07-29T06:17:00.000-07:00

Molt bé, doncs et dic que jo això m’ho passo pel forro. Llum verda estil Gatsby, advertencia, ultimàtum, prorroga, ratxa, ocasió, bla, bla, bla, tot mentides. Prou. Quan s’acabin les excuses i arribi una nit tal, així, perque sí, sense voler, diguem, siusplau, que t’importava o que, de fet, res no ha estat res, ni ara ni mai. La resta, les paraules que sobren, la saliva mal invertida, les hores malgastades, per mi ja poden ofegar-se al mar, entre tu, jo i aquesta puta llum. De totes maneres acabarà sortint el sol i aleshores tot els indicis ens semblaran petits, idiotes, absurds i aquest punt verd desaparaixerà sota un sol que crema i ens redueix a la cendra de les cendres del que un dia vam ser.

Lluny

2010-07-17T11:58:00.000-07:00

Foto: Anastasia Cazabon

Anar sumant centimetres entre un punt A i un punt B, restar converses entre X i Z, deixar passar el temps entre un dilluns tal i un divendres qual, respondre una trucada en silenci, espiar, mentir, fugir, escriure textos incomprensibles, callar. Lluny, adjectiu molest, argument d’escenes lacrimògenes, excusa per a finals fatals made in hollywood, cançons de diumenge, sentimentalisme post-adolescent i tots els clixés imaginables que es podrien escriure a continuació. Vaig de que puc explicar la distància però no, tampoc vull, només m’incomoda seguir pensant, seguir dient, seguir comptant amb aquest espai mental en forma d’adjectiu. Puc dir lluny vint-i-cinc cops sense entendre res. Et puc fer empassar aquest text i no entendràs res, perquè estic anys lluny de saber que collons vull dir. Lluny de tot el que no sóc, de les coses que no he vist, de les coses que no he fet. Lluny de ser sincera, útil o genial. Potser un dia ens creuarem Hola, què tal?  I diré lluny, tant lluny que et puc respondre fingint i m’és igual.

profunditat de camp

2010-07-11T02:35:00.003-07:00

Puc omplir pàgines i pàgines de paraules buides, fer veure que tinc alguna cosa important a dir-te, aquella frase ~~que et~~ que ens canviarà la vida, però no, la veritat és que no tinc res a dir i el text abandona el seu sentit a l’abisme, al buit, paper mullat, muntanyes de merda per fingir que entenem alguna cosa, que som originals, artistes, moderns, intel·lectuals, graciosos, males persones, bons professionals, jo que sé. Arriba el dilluns i repasso la llista que du per títol “Totes les coses que faré demà” i es perpetúa el fracàs perquè la calor m’aixafa i no puc més i l’habitació és un forn i el carrer és una trampa i els peus em fan mal de pensar i el cervell de caminar però amb la broma ja he escrit un paràgraf. Tinc intencions que són fum, arguments molt vàlids que no esgrimiré per por a posar en evidència la lògica que ens regeix o trencar l’harmonia del text. Arribo a les últimes línies i veig les vacances i a dins les vacances i al fons les vacances i més enllà boira, les vacances, tu, menta, orxata, crema solar, ~~un paraigües~~, les vacances, juliol, persones, juliol, vermell, vermell, cançó, juliol, persones, juliol, juliol juliol, versió de, juliol, juliol, ~~juliol~~, juliol. M’entens? Jo tampoc.

horari de visites

2010-07-08T14:52:00.000-07:00

Amb els anys hem perdut les importancies i l’ego se’ns ha fet petit. La por de trobar un sentit, o de no trobar-lo, no ho sé, tot plegat ens va espantar. Ho has d‘admetre, sempre ens va fer angúnia saber que podiem llevar-nos un matí i descubrir-nos mediocres. El risc el vam embalssamar fa anys i ara, bé, ara matem el temps perquè el temps no ens ha explicat i ja ens és igual. Tard ho és quan el que som o s’accepta o és rebutja definitivament. Parlo de Viure o Morir, sí, no t’equivoques. A vegades enyoro, però és una enyorança minúscula, insignificant, com si fos veritat que som algú o que ho hem estat mai. El món se’ns escapa, ens aixafa, ens oblida i sí, ara et dono la raó, som petits, però jo t'estimo igual. 

la imatge de Little People

a l'estiu

2010-07-05T12:11:00.001-07:00

«En aquell temps sempre era festa. N’hi havia prou amb sortir de casa i traspassar el carrer per a tornar-se com boges, i tot era tan bonic, especialment de nits, que en tornar a casa, mortes de cansament, encara esperavem que passés alguna cosa, que esclatés un incendi, que a casa nasqués una criatura o, fins i tot, que de sobte es fes de dia i tothom sortís al carrer i poguéssim continuar caminant, caminant, fins als prats i més enllà dels turons»

El bell estiu - Cesare Pavese

jeroglífic #8: a vegades, cal assumir els...

2010-06-26T02:31:00.000-07:00

tinc por #5

2010-06-13T23:48:00.000-07:00

Por d'imaginar-me el rodatge d'un anunci de Cillit Bang®

això fot moltíssima por

tinc por #4

2010-06-13T09:59:00.000-07:00

__________________________________________________________________________

tinc por #3

2010-06-12T06:09:00.000-07:00

Por als discursos legitimadors.

tinc por #2

2010-06-10T23:36:00.000-07:00

Por a les gavines cinèfiles amb vocació d’actrius.

tinc por #1

2010-06-10T12:50:00.000-07:00

Por de pujar a l’ascensor i que no s’aturi. Que passi l’entresol, el primer, el segon, el tercer, el quart, l’àtic i no s’aturi. Que segueixi amunt i surti al terrat i del terrat a l’etcètera i amunt amunt amunt amunt fins que el món i la vida siguin només una anècdota d’abans d’ahir.

"maestros del disimular"

2010-06-06T11:55:00.001-07:00

La plaça tal era un 25% de probabilitat i el carrer gran 12’2% i l’avinguda nosequé un 55%. Les ciutats són eternes quan ens sobra temps per passejar i fer-nos els suecs, mirar aparadors, fullejar llibres que no ens interessen i esperar cantonades traïdores que esdevinguin zones de xoc. Aquella història l’explicava una col·lecció de cafès de reüll, diaris mal llegits, tremolors constants de la cama dreta i altres manifestacions traïdores del sistema nerviós. 

A vegades —només a vegades— això dels atzars que no ho són ben bé, es resol satisfactoriament en un encontre puntual que a vegades —només a vegades— deriva en una sèrie d’encontres puntuals més o menys regulars, definibles pel que tenen d’absurd, d’entretingut o d’interessant. A partir d’aquí, la qüestió depén d’un major o menor pes de les circumstàncies, que dicten la lògica de l’assumpte sense acabar mai de demanar permís a ningú.

La història continúa amb allò de les coordenades vitals, el bioritme, els projectes, els maldecaps i el calendari. Aleshores, un diumenge o un dimecres a la tarda, amb el sol d’una hora tal i un mes qual, ve aquella conversa que no entén ningú i aquell cul de la tassa estudiat amb tanta atenció. Un gos pixa a l’arbre de la cantonada, una dona compra el Lecturas al quiosc, passa un home amb bosses del super, passa un cotxe hortera, tres taxis, quatre motos, una bicicleta, passa el cambrer quatre vegades —una d’elles ve a cobrar— i... bé, passen coses i ja està.

Finalment, ve allò de l’espai vital i els camins que es disparen aquí i allà. També ve el punt aquell de l’ignorància semi-volguda, semi-fingida, semi-acceptada per les convencions relatives a aquests assumptes. Ve l’orgull d’una cabellera pèl-roja pentinada amb estil i un passejar per carrers amb el cap ben alt, les ulleres de sol i un vestit preciós. Ve encara un mirar de reüll que persisteix i un esperar que vol i dol. Ve aleshores la típica festa d’aniversari, l’atac de pànic corresponent i la negativa inicial que delata la més gran de les impaciències. Aleshores, arriba el dia i un rampell de falsa indiferència, de contenció de l'eufòria, d’alegria condensada en cinc minuts de glòria i hores d’aparent fracàs. Venen després moltes coses més, que a vegades tenen certa gràcia i a vegades no. Ve un cafè (o no), una conversa (o no) i, en qualsevol cas, ve una vida amb melena pèl-roja que en aquesta història, com en tantes altres, només pot ser un continuarà...

La Bíblia de neó: fars que no il·luminen

2010-05-26T15:28:00.000-07:00

N’hi ha que creixen en la merda i s’ofeguen. D’altres se l’empassen tota abans de poder respirar. Aquest és David, protagonista i narrador de La Biblia de neón, novel·la de publicació pòstuma que John Kennedy Toole (La conjura de los necios) va escriure amb només setze anys. Quinze anys després, va empassar-se el diòxid d’un motor de cotxe i no va voler respirar més.
Imaginem un poble al sud dels Estats Units, Mississipi rural, pels volts de la Segona Guerra Mundial. Imaginem una comunitat evangèlica liderada per integristes de butxaca ampla i moral malaltissa, representada pel reclam kitsch d’una Biblia de neó que brilla cada nit. Imaginem ara una familia que cau en desgràcia i es veu obligada a traslladar-se al turó més fangós de la vall. Per últim, enmig d’aquest espectacle prometedor, imaginem una infància en marxa, entre les desferres dels bons temps: la de David, és clar.
Kennedy Toole ens presenta una realitat crua, sòrdida i grotesca, filtrada a través de l’ingènua mirada del protagonista. Són les involuntàries el·lipsis de David les que van construïnt el panorama d’una existència impregnada de tristesa i sofriment, però també d’una tendresa profunda i sincera. David és, sense voler-ho, la veritat que planta cara a la farsa dels neons i les mirades de reüll, és la força continguda, el valor que, tard o d’hora, esclata. El jardí de la casa al turó està cobert de cendra, per no enfonsar-se en el fang: un paratge estèril, si bé resistent, d’on només es pot escapar.

que vivia en les cançons

2010-05-24T14:18:00.000-07:00

La vaig conèixer a l’octubre, un dia de tardor fred i trist, però si ara em preguntessin on, no ho sabria dir. Quan recordo aquella tarda em ve una mena de nàusea extranya i tot se’m fa borrós. Sé que tenia els cabells harmònics, negres i llargs. No parlava gaire. La seva boca era un gran interrogant i quan l’obria sonaven tres acords leit motive que explicaven el buit dels seus ulls, sempre distants, com penjats d’una pregunta sense resposta. L’expressió era serena, però plorava. No era un plor lacrimós, ni humit: era sec, tot silenci. Tangible. De fons sonava una respiració agitada, nerviosa, frenètica fins i tot. Marcava un ritme constant i em feia pensar en coses possibles, coses que podien passar. Jo la mirava, però no la veia. Veure no és la paraula. L’escoltava. Escoltava la seva presència, sabia que era allà, aleshores. Sabia que hi seria sempre, mentres jo vulgués que hi fos. Aquella presència recurrent em recomfortava, em feia fort. Fins que un dia es va acabar. Vaig tornar allà, no sé on, aquell lloc, com sempre, però ella ja no hi era. Els acords, la respiració, el vent entre els cabells, sonaven ara com un eco idiota, reververació de la meva perplexitat. Un dia tornarà, penso. Ho penso sovint. Apretaré el play mil cops i la trobaré allà, on no l’espero, per atzar. Un parèntesis entre totes les notes que ara escolto per inèrcia, perquè sí, per escoltar. 

diguem-ne manifest

2010-05-20T12:07:00.001-07:00

Ni cosmovisions, ni manifestos, ni revolucions, ni postguerres, ni avantguardes, ni woodstocks, ni movidas, ni beat generations, ni generations X, ni generations Z, ni K, ni Q, ni J... Ens desacrediten per totes bandes i després som nosaltres els que anem de! Vosaltres que no heu viscut, vosaltres que no heu vist, vosaltres que no sabeu, vosaltres colla de desagraïts que mai res de res. Doncs sí NOSALTRES, definibles única i exclusivament per la via negativa, nosaltres que som tot el que no som perquè ho van ser els altres; nosaltres, els antiromàntics del consum fàcil; generació Google, Facebook, Spotify; generació fast food; generació araiaquí; multilingües, multicultis, multitot, però individualistes, egoistes, culpables i llibertins. Som els fills dels que han tocat sostre i ara cauen en picat. Adéu al somni... i ara què? què hem de fer? Si ens sobren responsabilitats però ens falta la confiança.

La història

2010-05-19T06:05:00.000-07:00

El rigor. Les fonts. La perspectiva. El comentari. L’anàlisi (ecs). El record subjectiu que escapa llefiscós a la norma i es planta de cop al mig de la conversa. Es trenca l’esquema, la pauta, l’ordre, el sentit del discurs. Ja no pesa el pretèrit, el passat és ara eina de projecció i futur. Acceptar els pactes tàcits. Tenir fe i agafar la sortida 7 direcció Demà t’ho explico. Ja està. Se me’n foten les connotacions, les cançons aigualides, els dilemes, l’ordre astral, el sarcasme, l’ego, les geografies, les pel·lícules de sentit confús, les pantalles eternes, els debats estèrils, les màscares, les vergonyes i tots els etcèteres del món. La veritat ni existeix ni es meva. Em venc l’orgull en nom dels atzars, amargs o dolços. La història dormirà llibres, encendrà converses, cremarà punts febles i restarà subjacent, sempre alerta. No em preocupa.  Jo m’escapo dels corcs, del florit, de la pols: vomito paraules podrides i respiro, tranquil·la, aquest aire nou.

no estaba escuchando

2010-05-09T14:54:00.001-07:00

voto a favor de l’existència polièdrica. s’agraeixen les col·leccions d’aforismes en àlbums de 12 pistes: «evolucionar es un placer» i altres veritats a mitges, trajectes de metro, comptagotes, idees perfilables, definicions, pèrdues, guanys, ingressos i etc. vaja, el work in progress típic d’anar fent i desfent teixits mentals. tal qual.

declarar intencions en breu i petit

2010-05-04T15:53:00.000-07:00

diré les coses ben fetes

 faré les coses ben dites

John Baldessari: "Pura Bellesa" i apunt pedant.

2010-04-25T08:42:00.001-07:00

“VIEWPOINT: What to put in, what to leave out. The eye has a tendency to prefer little shapes to big masses. It also prefers to build an image bit by bit. To the beginner a subject such as this presents a baffling problem...” J.B 68

Em pregunto com serien les obres que Baldessari va convertir en cendres l’any 1966: a què va haver de renunciar per sempre? «I will not make any more boring art» copiava una i altra vegada en un full de paper. I tenia raó. Res d’art avorrit, res de creacions feixugues i hermètiques: l’obra de l’artista californià és «pura bellesa», missatge-bala directe a la retina. Baldessari posa de manifest la magnitud de les petites coses; les seves composicions relacionen allò fragmentari, el detall, flaixos aparentment dispars entre els quals s’estableix un contacte per lliure associació d’idees. L’artista explota la mundanitat, la bellesa de les coses per si mateixes: una taca de color tenyint un paisatge o una escena, un traçat de línies que ballen de forma més o menys explícita entre les imatges, un joc de paraules-imatge, un aforisme sobre fons gris o groc, una combinació lliure d’escenes diverses, etc. En definitiva, una obra adequada a les retines del nostre temps, acostumades al consum irrefrenable d’imatges, als mapes conceptuals caòtics, histèrics i estridents. I, més enllà de la pedanteria (ho sento), una obra per a ser gaudida al moment, cara a cara, i no tant per a ser explicada a posteriori com ara estic fent.

Malauradament, avui és l’últim dia d’expo al MACBA. Hem arribat justet.

Hac d'Hac ja té pàgina web!

2010-04-20T09:04:00.000-07:00

Aquesta és una entrada publicitària per comunicar als seguidors/es d'aquest blog que la Revista Hac d'Hac (de la qual és coautora l'autora d'aquest blog) ja té pàgina web!

Allà podeu descarregar tots els números de la revista en .pdf (el quart també!) i, ben aviat, consultar directament tots els articles i textos literaris.

www.hacdhac.com

Fuck America: patada als ous contra la violència i la barbarie

2010-04-16T14:40:00.000-07:00

Tinc son i poques energies, però ja fa dies que dono la xapa a tothom amb Fuck America, d’Edgar Hilsenrath, i penso que ja va sent hora de dir-ne alguna cosa oficialment —si és que aquest blog té alguna cosa d’oficial, és clar.

Hilsenrath és un supervivent del gueto de Czernowitz que emigrà als Estats Units en acabar la Segona Guerra Mundial. El seu llibre, Fuck America és la historia de Jakob Bronsky, un immigrant jueu —i descregut—, un perdedor, un pseudo-escriptor marginat que sobreviu entre putes i immigrants al Nova York dels cinquanta, tirant de feines temporals i dedicant la major part del temps a escriure el llibre —en llengua alemanya— que ha de recollir la seva experiència vital i erigir-se com a best-seller: “EL PAJILLERO”.

Durant aproximadament la primera meitat del llibre, la història de Jakob Bronsky podria perfectament formar part d’una novel·la de Bukowski: el protagonista viu el seu present immediat concentrant-se a guanyar quatre xavos, somiar en el cul de les secretaries, escriure molt i pagar-se alguna puta de tant en tant. Res més. Pràcticament cap rastre que evoqui un passat cru, una experiència traumàtica o la seva condició de víctima. Ara bé, de cop i sense previ avís, el Bronsky adormit, l’altre Bronsky, el que mai va arribar al continent nord-americà, desperta del fons d’un deliri i vomita tota la veritat. Una veritat multilateral, que carrega contra la hipocresia d’un món que va donar l’esquena a les víctimes del nazisme quan aquestes necessitaven auxili urgent i que, després, va ignorar els supervivents i els va escombrar als marges, condemnant-los a les misèries d’un segon pla.

Hilsenrath fuig del discurs victimista i construeix una narració que burla amb àcid sarcasme la seva desgràcia. No es tracta, però, d’una simple crítica destructiva: és també un crit a la memòria. En aquest sentit, la darrera pàgina del llibre resulta reveladora: un cop sec a la consciència que ens enfronta cara a cara a les veritats últimes d’aquest llibre que, només aparentment, pot resultar-nos frívol.

M’agradaria citar aquestes darreres paraules, però crec que val la pena passejar-se abans per la història de Jakob Bronsky i descobrir-les allà, finalment, com escupir de cop a la cara de l’estàtua de la llibertat i cridar Fuck America amb accent alemany.

i've tried to in my way be

2010-03-23T02:55:00.000-07:00

les coordenades del sentit comú acullen la variable de l’acció, que varia segons l’hora, les constel·lacions, el clima o la inclinació del sol. el temps acota les idees i els dóna on nom bonic, les fa grans i buides, les omple de sentits falsos i mitjes veritats. les corrents inesperades varien les rutes malgrat la patètica obstinació d’ocells que lluiten a la contra i, a la dreta, un núvol. el dimarts és un dia elegant, orgullós: no admet reflexions. tot queda en diumenges de semi primavera mal entesos, mal explicats, caòtics, distants, amb ocells inexplicables buscant identitats perdudes sota el coixí, una nit; aprenent a ignorar la mentida i a traçar una ruta propia en intransferibles mapes de fum i boira que dilueïxen l’expectativa i marquen el tempo de l’ara i aquí.

la voluntat és nostra i de ningú més.

serà revelada mai quan

2010-03-20T13:05:00.000-07:00

el Concepte

rellisca

(del terrat estant)

i llisca

llengua a-

-vall

i cau

i s’ofusca

i es clou

i no busca

veritat.

homenatge al despropòsit

2010-03-16T16:45:00.000-07:00

surts de casa reventant-te els timpans en moments videoclip de sol i ocellets primaverals i balcons amb roba estesa i ballarins de claqué als terrats i faldilles que volen i vas mirant al cel, caminant a dos per hora, endarrerint el moment d’entrar al metro i ser absorbida per l’espiral de pudor a mala llet de cada matí. i els ocelletes ara són homes grossos i bosses i motxilles i tuppers i diaris i maquillatjes, nens que beuen el cacaolat al metro i amargats que remuguen perquè invaeixes el seu espai vital —del tot relatiu donades les circumstàncies. superada la prova de foc arribes a la biblioteca, però abans fas un cafè, llaaaarg i leeeeent, i et compres una aigua de dos litres, senyal inequívoc d’un estudi intens i una ment sana i, per fi, t’asseus a la taula i treus els apunts i els mires. els mires. els mires i mires l’infinit, planejant inconscientment un pla estratègic d’evasió: és clar! els apunts són una merda, necessites llibres, llibres, llibres, i et passes dues hores buscant llibres i fullejant i fent fotocòpies, tonelades de fotocopies, i per fi t’asseus davant de la teva implícita contribució a la desforestació de l’amazones i et passes deu minuts més mirant per la finestra, tot reflexionant sobre la responsabilitat global i la injusticia i la sostenibilitat i penses que et faràs d’una ONG, que t’apuntaràs a un curs de sardanes, que aprendràs a tocar la batería, l’ukelele, la flauta dolça, que aquest estiu viatjarás aquí i allà i vas als ordinadors a mirar bitllets. bitllets!!! i com tot està molt car penses “va, ves a estudiar”, però abans es requerida una visita al senyor roca, perquè amb tanta aigua i tan cafè el teu cos està sotmès a certes presions que no afavoreixen el drenatge intel·lectual. un cop dins del reducte de la letrina descobreixes que, en realitat, els grans temes universals no estan en els vuitanta quilos de bibliografia que tens a la taula, sinó allà, inscrits amb típex i permanent a la porta del lavabo de dones de la universitat: el nostre futur s’està gestant als waters, però ningú ho sap, la societat encara no està preparada. d’aquí uns anys faran un curs al CCCB que és dirà “la heterodoxia del tipex” i s’hi apuntarà un exèrcit d’ex-gafapastes, i dic ex perquè aleshores el que es portarà serán els monocles i... vaja, res, que surts del water i te’n vas a estudiar.

franciscu churchill

2010-03-14T13:15:00.000-07:00

no ho he pogut evitar.

enllumenat elèctric

2010-03-12T13:24:00.001-08:00

Allà on ja no arriba la llum natural dels matins i els miralls, tot és d’un fosc pervers i mentider, aquell fosc d’amagar coses lletges i tristes i ruïns, aquell color fosc humà que clama a crits la urgència d’electricistes, instal·lacions de llum artificial, neons, bombetes, llums de nadal, que esventrin un vespre qualsevol pel mig perquè escupi tota la lletra petita de contractes implícits que mai ningú ha volgut signar.

neva a Barcelona:

2010-03-08T14:59:00.000-08:00

( )

2010-03-07T03:53:00.000-08:00

Dafne 70's: desaparèixer i vegetar

2010-02-28T06:48:00.000-08:00

Birgit Jürgenssen, Ohne Titel, 1979 (Àustria)

Fina Miralles, Dona-Arbre. Translacions, 1973 (Catalunya)

camins tots porten a

2010-02-24T14:21:00.000-08:00

tot plegat, el món, la vida, el sucre o el paper de vàter, s’acabarà un diumenge de sol estenent la roba per dilluns o un divendres dinant macarrons o un dimarts plujós de març. fins aleshores les normes de supervivència inclouen tres cullerades de pebre a la llet i dos de sal al cafè, miralls al metro a les nou del matí, botons als ulls dels professors de filosofia i cotó fluix a la boca dels que no tenen opinió. cal retallar tres peces de l’armari periodicament, les més lletges, i deixar els trossets a la catifa de la porta dels veïns. cal agafar un cotxe blau un matí o una tarda i donar quinze voltes fent marxa enrere. cal donar-se les mans dalt d’un avió i enganxar un xiclet al terra i fer un sudoku a la finestra, a contrallum, i menjar pipes esperant algú al zurich i escriure totes les paraulotes possibles a l’emboltori d’un tampax i ballar sardanes després de dinar i posar-se un cigarro al forat esquerre del nas i empassar-se un full de diari sense mastegar i riure dels semàfors en verd i passar dos cops pels passos de zebra que ja s’esborren i xisclar llatinismes quan passa una moto i inventar textos idiotes per dir coses idiotes en blogs idiotes i caminar, caminar per “camins que porten a” perquè tots els “camins porten a”: a la carn, al peix, a la fama, a la tristesa, a la merda, a la por, als túnels del metro, als ascensors, als gronxadors, a les pàgines de llibres vells o de revistes del cor, als carrers estrets i a les terrasses amb caquetes de colom. tots els camins comencen amb un peu i acaben amb un colze o un nas i, en definitiva, acaben, un diumenge de sol estenent la roba per dilluns o un divendres dinant macarrons o un dimarts i etc, etc, etc.

l'hora del pati

2010-02-18T09:22:00.000-08:00

Ludwig: papa papa, al cole hi ha un nen que em diu marica...

teamblletperendú

2010-02-16T13:54:00.000-08:00

teniem la madalena, faltava el te

Proust la menjava així

2010-02-11T16:38:00.001-08:00

etc.

2010-02-06T01:58:00.000-08:00

“s’havia aturat i s’havia posat a plorar perquè dormir era una bestiesa i robava temps a l’alegria”

El bell estiu, Cesare Pavese

un dia va ser el teu aniversari i un altre passejaves pel carrer del Carme a les sis de la tarda amb un llibre de la biblioteca a la bossa que només havien llegit tres persones més, però tu no ho sabies, i mentrestant una col·lecció de minuts vells ballaven dins d’un cap despistat que esperava el metro a Jaume I on desenes de persones omplien l’espai per omplir, perquè al cap i a la fi els espais estan per ser ocupats un dia per algú, potser de pas, potser per sempre, o potser no, potser un dia va ser el teu aniversari i ja està i ningú et va felicitar abans de les dues de la matinada per no estimar-te massa, perquè per això ja estaven els dies d’hivern i de sol, per vomitar una felicitat secreta amb els ulls i prohibir-se les paraules, deixar la cervesa escalfar-se perquè un dia va ser abril i un dia va ser juny i juliol i setembre i abril, un altre cop, i ara gener i aquí estem, asseguts al sol, en silenci, mentres tot segueix aproximadament igual d’extrany, de diferent, anormalment bonic per ser poc probable, o impossible, i per això calen cinc minuts més, per omplir, per passar l’estona, matar el temps, viure més, viure més fort, a estones, ara que la llum et deixa cec i somrius.

Filòptria primera

2010-01-24T10:41:00.000-08:00

Es creuen molt savis els vinàcols i passegen per la galurdies pregonant: “el captinar no és cosa de nards”. Què voleu que us digui, a mi tots plegats em semblen una colla de gibs abnets, glupant tot el dia vins de la Tòrida i citant poemes del temps dels quincalls. Pilfralls de casa bona, això és el que són! Ja ho deien les pandolleres en temps d’en Fustó III: xeflar per xeflar és pura gargallada!

felí citat

2010-01-16T13:39:00.000-08:00

Beuen cervesa de nou a dues i ella li explica que tenia un gat. Que tenia un gat, que tenia un ex que tenia un gat. Que no, que l’ex no tenia un gat, ella tenia un gat. Fritz. Fritz el gat. I el gat tenia un ex a París o París tenia l’ex i el gat també. Parlava molt de París i de la cançó aquella del gat. Que no, que no era París, era Granada, però París sonava millor. París, París, París. El gat Fritz a Granada amb l’ex i la cervesa calenta. Ecs. Ecs l’ex. La cançó. La cançó calenta. No perdó, la cançó lenta. De Granada. No, la cançó a Granada. Aquell estiu, l’estiu de l’ecs. No, de l’ex. L’estiu i prou, i el gat i el sardanista i l’amiga de l’amiga i el concert i les piscines i aquella nit de no ho recordem però era en Fritz, hòstia puta, Fritz ecs, que l’ex no és deia Fritz, l’ex es deia com aquell amic seu que, vaja, que era l’amic del gat de Granada. I de París, dins del pis. I ella somriu com si l’ecs de l’ex i en Fritz i l’amic i l’amiga aquella en qui ara era allò de tu sí no tu o tu sí tu Fritz tu ex tu. Escolta tu, no podem parlar d’una altra cosa?

entrada gratuïta

2010-01-13T13:44:00.000-08:00

A les 25h en punt sona el timbre i s’aixeca la reunió del Consell d’Amics Invisibles. Abans de sortir de la sala, el secretari es menja l’acta perquè no hi consti que se l’ha menjada. Considerant els temes allí tractats com a assumptes altament confidencials, acorden una data secreta per a la pròxima sessió que, naturalment, desconeixen. Dit això, baixen a fer el cafè al bar de vuit carrers a l’esquerra –de fet són set, però el tercer sempre se’l salten– on solen esmorzar els dimarts i els dimecres de la sèptima setmana del mes. Cafè no en beuen, per principis; els agrada més el xampany francès o el Bitter Kas amb anxoves de l’Escala.

Al bar acostumen a parlar dels diumenges senars o del minut previ al telenotícies (el recompte de segons sempre genera controvèrsia); en canvi, mai parlen de la salut del tercer Ministre d’Afers de Tangència Interior perquè acostuma a donar peu a discussions indigestes i pedanteries diverses.

Pel que fa a la seva imatge pública, val a dir que alguns mitjans desaproven el darrer informe del Consell, relatiu a l’edificació de conviccions intermitents en el terreny dels dubtes crònics. Els membres del Sindicat d’Objectors de Consciència piquen cassoles cada nit davant de la seu. Per apaivagar els ànims, el portaveu del Consell ha declarat: “L’hivern és fred. L’hiverna, també”. Malgrat el risc d’aquestes declaracions, sembla que han satisfet a tots els dissidents, que des de fa dos dies i vuit nits han substituït les cassoles per blocs de porexpan.

gafapastisme

2010-01-08T09:21:00.000-08:00

In the loop

2010-01-06T03:48:00.000-08:00

A propòsit de canviar el món o, més aviat, de com està el món i, sobretot, la política, una manera divertida d’encarar-s’hi és In the loop, pel·lícula produïda per la BBC i dirigida per l’italo-escocès Armando Ianucci. El film és una aproximació àcida i força malintencionada a l’ull de l’ huracà de la política internacional: la trama gira entorn a la espinosa decisió col·lateral entre la Casa Blanca i el Govern Britànic d’emprendre una guerra contra l’Orient Mitjà (referit gairebé de casualitat i molt indirectament). És a dir, no hi ha cap al·lusió directa ni específica a la realitat, però tot plegat té cert regust a Irak.

L’acció és un frenètic entramat de despropòsits, estratègies, informes, filtracions, tergiversacions i molta, molta violència verbal (per dir-ho eufemísticament), en el període previ a les votacions a favor o en contra del conflicte. Els personatges, molt ben definits en el seu rol, actuen en una cursa contrarellotge en la qual les esferes personal i política es barregen perillosament. L’exagerat patetisme de tots plegats accentua el caràcter de caricatura, però d’altra banda, ofereix una visió de la vessant humana (perillosament humana) dels afers polítics, que no són, de segur, tan políticament correctes (valgui la redundància) com haurien de ser.
En la pel·lícula es destaca també el paper crucial que els mitjans de comunicació (tòtems de l’opinió pública) tenen en política, fregant fins i tot l’absurd en alguns moments. Aquesta mateixa reflexió vaig treure després de veure Nixon/Frost al Lliure, obra d’un caràcter molt diferent però que pel cas ve a ser el mateix. Crec que a vegades no arribem a ser conscients de fins a quin punt una frase mal dita pot ser utilitzada com a arma política, o de com de fàcil és jugar amb les paraules i les decisions més idiotes per girar la truita segons l’ interès. Visca les obvietats, ho sé, però de debò que val la pena parar-s’hi a pensar. No sabem res de res, i el destape de corruptes dels darrers mesos és una prova tàcita. Davant d’això, dues premisses: sentit de l’ humor, sempre, però també sentit comú. No hauríem de deixar per mandra que la política ens fos aliena, sinó exigir-la com a tal, com el que hauria de ser.
Però bé, jo no sóc qui per fer pedagogia, així que, reflexions a part, la pel·lícula val molt la pena, molt divertida i amb un guió brutal! Així que ja sabeu en què invertir els pocs diners que ens queden dels nadals escurabutxaques.

"I don't like it but I guess things happen that way"

2009-12-28T16:14:00.000-08:00

Frases lapidàries per dir punto pelota, una línea de guix al terra: aquí sí, aquí ja no. Ratllar dies, setmanes i mesos al calendari de l’agenda. Pensar en com acabar la primera dècada d’un mil·lenni. Com cada any, suposo: baixar al fons i tornar a pujar, Dionís party , 31 de desembre. El dia 1 s’acaba la música i tornem a la realitat, som els mateixos desgraciats de fa 24 hores, arribats de pet a la nova dècada, a marcar territori. Aquesta és la nostra! Els anys vint del XXI són la nostra responsabilitat. Bon dia! ressaca? Sóc el 2010, només venia a dir-te que tens l’esmorzar apunt amb un post-it a la tassa de cafè: “vas tancar els vuitanta? doncs ara et toca a tu, pringat!”. Gràcies molt de gust, m’ho apunto al dia 2: a partir d’avui seré responsable, coherent, ètic, sostenible, just, solidari, reflexiu, etc. A veure, mira el rellotge, són les sis de la tarda i t’acabes de llevar. Poc a poc, una dutxa i el mirall del bany faran de tu un déu: tens deu anys de marge abans d’haver d’acceptar les canes, les entrades, la panxa, les cartutxeres, la cel·lulitis, el fracàs professional, les separacions, els lloguers... ara encara tens vint anys, així que et toca a tu donar l’empenta, senyor Apolo. Baixa a fer unes birres, van bé per la ressaca, i així de pas podries començar a treballar sobre el tema com hauríem de canviar el món. Al cap i a la fi, el 2010 comença un divendres...però el dilluns segur, segur, que ens hi posem!

"Ray Johnson is a dumdum"

2009-12-16T15:08:00.000-08:00

Això de l’art postal de Ray Johnson és una d’aquestes coses que et desperta el cuquet nostàlgic, quan, passejant per la sala blanc minimal absolut del MACBA, t’adones que allò ja ha perdut part del seu significat. La gràcia de l’obra de Johnson està en el gest, en la idea d’una creació participativa, basada en l’agregació d’imatges per una lliure associació d’idees que l’espectador d’avui (com jo) podrà intuir però no podrà ni sentir ni entendre en el seu context explícit de joc.
En qualsevol cas, aquesta parcial intuïció d’intencions i continguts és el que fa propers i atractius els collages de l’artista nord-americà. Una s’adona aviat que, per a Johnson, la relació entre imatges i jocs de paraules constitueixen un autèntic llenguatge propi, personal, potser l’única forma vàlida d’expressar certes idees, impressions o pensaments. Ara vinc jo a descobrir la sopa d’all, però és ben cert que, a vegades, l’afany de narrar, entendre i encaixar les coses en el lloc que toca acaba matant el sentit d’allò que és bonic pel simple fet d’unir dues, tres o mil persones a través d’una mena de click a la intuïció. Una sensibilitat poètica que ni pot ni ha de ser explicada en paraules, que fa que dues visions connectin, sense necessitat de normes ni explicacions. És per això que crec que davant l’obra de Johnson un no pot reaccionar amb paraules: cal una agregació mental d’imatges, una associació, un cortar-pegar que, per desgracia, mai es podrà materialitzar. D’aquí la nostàlgia. En fi.

"play it again, sam"

2009-12-14T12:49:00.000-08:00

Fer volar pardals entre fulls ratllats de conceptes abstractes que mai dominaré amb precisió. La mandra d’entendre, la pressa d’explicar. L’orgull d’una paraula ben dita en el moment adequat i la tristesa d’una frase que rellisca i s’estavella en el no res. La imaginació que surt de l’òrbita de control i es dispara salvatge a la projecció de dosmildeus borrosos i tímids. Ja sabem que els perquès arriben tard i els coms no tenen sentit. M’he passat als nombres senars i segueixo enganxada a l’estadística, la droga dels covards. Excuses per calmar totes les paraules que ens cremen a la gola fins a fer-se cendra: em surt fum del nas i de les orelles. Els ulls i les capes de mel ja no són un argument vàlid, ara necessito una àncora de ferro pesada per tocar de peus a terra. Els cafès a peu dret es barregen amb el record de cançons cantades sota la dutxa. Els mals de l’hivern no són tràgics, només estranys i una mica freds, com agulles d’acupuntura que han de curar l’incurable. Pensava en el final de Casablanca i no sé si és feliç.

mishimes #2 et queden tan guai

2009-12-14T05:50:00.001-08:00

mishimes #1

2009-12-13T05:39:00.000-08:00

jeroglífic #7 em deuria...

2009-12-12T14:41:00.001-08:00

Somni d'una nit de gos, per Sigmund Kafka

2009-12-11T14:52:00.000-08:00

Just allà on l’Absolut comença a ser la son que no arriba; allà on Malevich pensa en Kandinsky i les icones russes, que ballen sardanes entorn el Monument a la III internacional; allà on Titània s’enamora de Nietzche, que era un ruc. Ai no! De Faust que era un gos... o un escarabat. Just allà on la voluntat es pensa a si mateixa en tant que hores de desesperació no dormida per culpa del pecat original, que sempre té la culpa de tot. Doncs sí, allà és on va i somies llimacs i sangoneres, i penses: calia, senyor Freud, o ens ho podíem estalviar? Aleshores, quan menys t'ho esperes, tot pelant la mandarina: un cuc. Cuquet blanquet fastigoset que s’ha menjat el grill, concretament, el que correspon a la fracció de cervell indicada amb el rètol “Aquí, Humanitats”.

poema

2009-12-06T15:32:00.000-08:00

jeroglífic #6 més terra ferma i menys...

2009-12-04T16:26:00.000-08:00

l'antídot rus a Hegel

2009-12-02T14:32:00.000-08:00

visions nouvelle vague

2009-11-26T05:14:00.000-08:00

Aquesta avinguda, sis del matí. Buit, res, shhht; PERÒ sí, de lluny, sí sí, allà, al bell mig. Cruixit agulla, de cop tararà tara tararà faldilla curta i abric llarg: tac tac tac volta, tac tac tac volta-gir, volta-gir, tactactac cama amunt, tac cintura, fliss fliss peu peu i peu i zas! Canvia el punt de vista: travelling cotxe i ara a dins: ulleres fosques, boca tabac negre, boca remugar i aleshores SILENCI merde!!! zig zag zig zag zig zag nyiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiic STOP! claus, motor INSULTS NISTULS LUSTINS ARGHS bruuum! lluuuuny i tac tac tac fais moi mal johny johny johny fais moi mal... cama petó flash/ petó flash/ petó flash/ tall a negre. BANG BANG!

FI.

t'imagines una llengua peluda?

2009-11-23T13:50:00.000-08:00

no del tot, però casi.
la foto, d'Ann Hamilton

és:

2009-11-22T01:31:00.001-08:00

és sortir al carrer i llums de nadal en plan ja toca parlar-ne. és amagar idees a la bufanda i començar vint llibres per no acabar-ne cap. és gastar la vida amb paraules, sí, no, potser i etcètera. és aquesta maleïda tendència a la projecció. és apartar la vista i amagar-se sota la manta, dir no al món, dir auxili, dir prou, dir sisplau vull fugir d’aquesta gàbia espai/temps, d’aquest loop de gilipollisme condensat. és fred i tos i l’estufa, per fi, i l’abric vell que no vull posar-me. és celebrar les caigudes des del pou i saltar amb força. és una eterna generació de dependències. és no trobar una cançó de temporada i buscar succedanis a destemps. és voler definir-se i embolic de condicionals.

és inútil. és hivern.

fer-se entendre amb Brossa

2009-11-18T11:19:00.000-08:00

doncs això

nunca te acostarás...

2009-11-16T13:50:00.000-08:00

sin saber una cosa más

jeroglífic #5 creu en l'existència...

2009-11-07T05:51:00.000-08:00

jeroglífic #4 què hi ha per dinar?

2009-11-04T14:07:00.000-08:00

humanitarghts!!

2009-11-01T14:23:00.000-08:00

diguem-ne "petita crisi queconyesticfent"

jeroglífic #3 un dia el xafaran, sempre passa...

2009-10-29T16:41:00.000-07:00